Barfly, de Barbet Schroeder, 1987. A Charles Bukowski li van oferir fer una pel·lícula, i no només va fer el guió, sinó que va aprofitar per escriure un llibre, Holywood, explicant l’experiència. Ell no va quedar molt content del resultat (o potser simplement tampoc li interessava massa), però vull veure-la algun dia.
Dimarts 09, 21:30, Rai Art (C/Carders 12,pral. <M> Jaume I). 2€.
Umberto D, de Vittorio De Sica, 1951. Un dels títols emblemàtics del neorealisme italià… una gran pel·lícula.
Dimecres 10, 17:00. Filmoteca.
Fresas Salvajes, Ingmar Bergman, 1957. Un altre clàssic, i aquest el tinc a la llista de pendent. És el film del mes de la filmoteca, així que tindré algunes oportunitats.
Dimarts 09, 17:00, dijous 11, 17:00 i divendres 12, 19:30. Filmoteca.
Aguirre, la cólera de Dios, Werner Herzog, 1972. Un dels títols més famosos de Herzog… s’haurà de provar.
Divendres 12, 22:00 i dissabte 13, 17:00. Filmoteca.
Música:
Dinosaur Jr. (amb Lou Barlow, de la mateixa banda, de teloner) . Uns clàssics dels 90, que en els últims 3 anys han publicat un parell de discos molt inspirats. Guitarres i més guitarres. Són carn de festivals, així que no deixaré l’oportunitat de veure’ls en sala.
Dijous 11, 21:00. Apolo. 25€.
El punt de partida és la següent bestiesa: “Què passaria si dos amics heterosexuals decidissin rodar una pel·lícula porno gay?”. Abordada amb esperit indie i filmada a l’estil dogma, les bones actuacions i un tracte digne als personatges fan que la idea inicial sembli gairebé creïble. Gairebé.
Up
Ja portem 15 anys d’animació per ordinador als cinemes, i al meu parer els guions d’aquestes pel·lícules continuen sent tant simples, simpàtics i irrellevants com sempre. Up continua la saga intentant que l’espectador se senti bé i no hagi de pensar massa.
500 Days of Summer
Film inofensiu replet de moments enginyosos i bona música, una mica en la línia de High Fidelity. Pel cantó negatiu destaquen la falta d’expressivitat i les corbates ridícules del protagonista. El personatge interpretat per Zooey Deschanel invita a la misogínia.
Un cop acabat el cicle de millors pel·lícules de l’any (que no he aprofitat com hagués volgut), la filmo es passa a un cicle monotemàtic sobre Werner Herzog. Com que desconec completament la filmografia d’aquest director (intentaré solucionar-ho amb aquest cicle), no en recomanaré cap… Podeu consultar la programació completa a la seva web.
A part d’això, al cine Rambla de L’Hospitalet, passen en V.O. Still Walking , una de les sel·lecionades com a millors de l’any pel cicle de la filmo. Així que teniu (tenim) una nova oportunitat:
Still Walking: Dimarts 26, a les 18:00, 20:30 i 22:40. Cinema Rambla, Ramble Just Oliveres 20, L’Hospitalet.
Música:
Grand Archives, el nou grup d’un ex-membre de Band of Horses. Continua pel mateix estil, bastant tranquil. El disc anterior estava prou bé, a l’últim no li he fet massa cas, haig de confessar… :p Diumenge 24 a l’Apolo, 20h. 16€
Exposicions:
FotoPress’09. Els reportatges guanyadors l’any passat. Pels temes que toquen, alguns són realment durs. Però val la pena. Teniu encara un mes per anar-hi, aprofiteu! Fins el 22 de febrer, al CaixaForum. Gratis.
Continua la programació interessant a la filmoteca, amb el cicle de les millors de l’any i d’USA’70:
American Graffiti, de George Lucas. Gran pel·lícula: nostàlgia, American way of life, anys 60…
Dissabte 16 a les 17:00.
Déjame Entrar, de Tomas Alfredson. Una pel·lícula de vampirs diferent. Dóna mal rollo. És força bona. Dissabte 16 a les 22:00 i diumenge 17 a les 19:30.
Ponyo en el acantilado, de Hayao Miyazaki. La darrera bogeria de Miyazaki. No arriba al nivell d’El viatge de Chihiro, és una mica més infantil, però continua valent la pena. La cançó final s’enganxa com una mala cosa. Diumenge 17 a les 17:00 (sessió infantil, amb versió doblada al castellà).
Let’s Get Lost, de Bruce Weber. Un documental sobre el músic de jazz Chet Baker. Van recomanar-me-la i tenia moltes ganes de veure-la al cine, però no vaig trobar el moment. No deixaré passar l’oportunitat.
Dilluns 18 a les 17:00 i dijous 21 a les 19:00.
Revolutionary Road, de Sam Mendes. American Beauty i Road to Perdition li donen prou crèdit al director. Si tinc temps, provaré. Dimarts 19 a les 17:00, dimecres 20 a les 19:15 i divendres 22 a les 22:00.
Un concert destacat:
The Field (live). Electrònica molona.
Dissabte 17 a l’Apolo, a les 0:30 segons la web (tot i que dubto que comenci tant d’hora, veig més probable cap a les 2:00). 15€.
Començo amb aquest post una agenda setmanal. Feia temps que ho volia tornar a fer (ja vaig estar una bona temporada encarregat d’un cert tsssemanal).
Us aviso del criteri: Hi inclouré coses que faré o m’agradaria fer (però per diners o temps no podré). I això és tot.
S’agrairà el feedback!
Cinema : La major part de recomanacions de l’agenda d’aquesta setmana són de la filmoteca, perquè ara mateix passen dos cicles molt recomanables: els millors films de l’any 2009 (seleccionats pels crítics de la Guía del Ocio) y USA’70, amb una petita mostra del cinema d’un temps i espai molt fructífers (i una de les meves debilitats). Tot això per 2€ amb carnet jove o de les biblioteques. (O per 1€ cada peli si us compreu el talonari de 50 entrades). Si no sou el Núñez de Crackòvia, un regal!
Paranoid Park, la penúltima pel·lícula de Gus Van Sant (Milk és posterior però es va estrenar abans). Forma part amb Elephant i Last Days d’una “trilogia de la mort”. Les dues primeres em van agradar, així que no em perdré aquesta.
Divendres 8 a les 22:30, dissabte 9 a les 17:30.
Still Walking, de Hirokazu Kore-eda. Un melodrama familiar que té bona pinta.
Dissabte 9 a les 22:00.
The Deer Hunter, un clàssic de guerra de Michael Cimino. Amb un Robert de Niro i Christopher Walken (molt jove) espectaculars. Vietnam. Ruleta Russa. Boníssima.
Divendres 8 a les 17:30 i diumenge 10 a les 19:00.
Annie Hall, de Woody Allen. No necessita més presentació. Obligat anar-hi si no l’heu vist mai o si fa massa temps des del darrer cop.
Divendres 8 a les 20:45 i diumenge 10 a les 22:15.
Dilluns 11 a les 17:00, dimarts 12 a les 19:00 i dimecres 13 a les 21:00.
American Graffiti, de George Lucas. Gran pel·lícula: nostàlgia, American way of life, anys 60…
Dijous 14 a les 22:00 i dissabte 16 a les 17:00.
Música: Comencen els Caprichos del Apolo. Concerts interessants.. a preu de capritx, realment.
Eli “Paperboy” Reed and The True Loves + The Right Ones. Van fer un grandíssim concert fa poc més d’un any, al Primavera Club, amb invasió (controlada) de l’escenari… ni més ni menys que l’auditori del Fòrum. Un soulman que no fa res nou, però borda el que fa. Tot un espectacle.
Divendres 8 a les 20:30 a l’Apolo. 23€ (18 anticipada).
Exposicions: No vull recomanar una exposició sense haver-la visitat, però com que aquesta durarà molt poc i em sembla interessant, faig una excepció:
Per començar bé l’any, publico una crònica del concert de Depeche Mode. La tenia pendent des de fa un mes i mig…
Vaig comprar l’entrada del concert de Depeche Mode fa bastants mesos, sense tenir ni idea de qui acabaria tocant de teloners.. així que quan es va saber que serien els Soulsavers els encarregats em vaig portar una bona alegria. Retrobar-se amb la veu profunda, pausada i tensa de Mark Lanegan sempre és un luxe.
I el seu concert va estar prou bé. Sense cap introducció ni presentació de les cançons, sense cap pausa, van anar directes al gra, conscients del seu paper de teloners. Les cançons com Revival o Papermoney de l’àlbum anterior (It’s Not How Far You Fall, It’s The Way You Land) destaquen molt més que les de Broken, el disc que han publicat aquest any, menys inspirat em temo: tot i que sona prou bé, s’oblida prou ràpid.
Vull destacar les coreografies, bastant aleatòries, de les dues coristes: Puja la mà esquerra i baixa la dreta, puja la mà dreta i baixa l’esquerra. I així, hores i hores. Bé, no tant que el concert va ser d’uns 45 minuts. Les coreografies contrastaven amb la figura de Mark Lanegan enganxat al pal del micro, immòbil i casi inexpressiu durant tot el concert, però posant-li tota l’emoció que demanaven les cançons.
Després va venir una pausa entre grup i grup. Es va omplir el Palau Sant Jordi de gent i d’inquietud per l’espera. La música electrònica que van punxar per entretenir-nos era cada cop més animada i incitava la gent a cridar i fer palmes… portant algun moment curiós.
I finalment, Depeche Mode. Van sortir amb ganes, endollats. Els vaig veure disfrutar. La gent la tenien guanyada des del principi, i clar, això sempre ajuda. A més, segons sembla aquest concert l’editaran com a DVD oficial de la gira…
D’una tacada, tres cançons del nou disc. Però després ja es van concentrar en els clàssics. Tot i que pugui semblar un símptoma de decadència, és inevitable en una banda com aquesta i es podria discutir si es culpa seva o del públic (si només toquessin coses del nou, més un parell o tres de més antigues, la majoria d’assistents es sentiria estafada). Clar, sempre pots canviar totes les cançons de dalt a baix i fer que gairebé no es puguin reconèixer, com fa Bob Dylan… Ells no són tan atrevits, però sí que canvien unes quantes cançons, com I feel you que sembla una versió d’un grup industrial.
Tot i així, com que tenen clàssics per donar i per vendre, segur que tothom va trobar a faltar alguna cançó.
Tenien una pantalla de leds, amb mitja esfera (també de leds) incrustada, i allà posaven uns quants audiovisuals… No em van semblar malament, però normalment no els dono massa importància. L’escenari tenia forma de T, amb una passarel·la al mig per on van passejar un parell de cops Dave Gaham i Martin Gore. El fill de la Jessica Fletcher es va quedar al seu teclat. Els becaris (un bateria molt competent i un segon teclat) també es van quedar al seu lloc
Per acabar, queixar-me de que l’organització no deixés ni 5 minuts abans de desallotjar l’espai (amb una cinta i uns quants segurates, anaven “escombrant” la gent cap a fora… la sensació de ser tractat com ramat no te la treu ningú). Personalment necessitava descansar una mica després de tota aquella estona de peu i no va ser possible seure un moment al terra. A més, amb les presses per fer-nos aixecar, vam perdre la funda de la càmera de fotos. Una pena acabar amb aquest mal sabor de boca…
En resum: no estic acostumat a anar a concerts d’estadi així que potser em falten elements de judici per comparar, però em va semblar un bon concert, encara que el preu em continuï semblant car… Això sí, m’ho vaig passar teta, que és el que compta.
En el seu moment em va agradar molt The Dark Knight. Tot i que estic una mica cansat de pel·lícules èpiques amb duracions èpiques, i encara més cansat d’adaptacions d’herois de còmic vestits amb pijames esperpèntics, em vaig empassar els 152 minuts de projecció sense mirar el rellotge un sol cop. Un protagonista que aconsegueix ser seriós tot i anar vestit de ratpenat i un joker que és millor que el joker, quina proesa! Revifat el meu interès per la filmografia de Christopher Nolan, vaig decidir veure el seu film anterior, The Prestige. Per als que no l’hagueu vist encara, el guió gira al voltant de la rivalitat obsessiva entre dos mags (Hugh Jackman i Christian Bale) al Londres de finals del segle XIX.
Un altre cop vaig quedar atrapat per la vitalitat i tensió del film. Però aquesta vegada em va sorgir una sospita difícil de definir, com si el director m’hagués donat gat per llebre mitjançant enginyosos trucs com els dels seus mags. És clar que els seus guions són qualsevol cosa menys lineals i previsibles. També trobo que Nolan tria amb molt bon gust les bandes sonores. I sens dubte sap com aconseguir col·laboracions d’actors reconeguts i donar-los papers que aprofiten magníficament: Caine, Oldman, Hall, Freeman… inclús li concedeix un paper secundari a Bowie sense que aquest enfonsi la pel·lícula sencera.
La meva sospita per tant no podia ser causada per la manufactura impecable de pel·lícules com Memento, The Prestige o The Dark Knight. Ara bé, són tant diferents entre elles aquestes pel·lícules? La trama no lineal, els salts temporals i de lloc, el protagonista atormentat per una obsessió, la dona morta tràgicament, els canvis sobtats entre escenes… De fet hi ha una bona recopilació dels seus trucs a imdb. I la meva sospita pren forma: el problema amb Christopher Nolan és que es tracta d’un prestidigitador amb uns pocs trucs molt ben apresos que repeteix un i altre cop amb variacions superficials. És clar que la meva sospita podria ser infundada, i en realitat es tracta d’un jove geni que encara no ha tingut temps de mostrar les seves múltiples facetes. En el meu cas suposo que em farà falta temps per decidir-me. I vosaltres, li heu vist el llautó o creieu que la seva és màgia auèntica?
Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d’Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que:
1. – Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
2. – La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
3. – La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.
4. – La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
5. – Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.
6. – Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.
7. – Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.
8. – Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9. – Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10. – En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.
Una fast fideuà és una recepta ràpida de fideuà que en Marc va compartir fa uns anys. El nom ens va semblar simpàtic i vam començar un blog entre uns amics per passar l’estona. El blog va morir, però com tot bon menjar amb allioli, la fast fideuà torna a ser entre nosaltres.
Aquí la recepta [...]more →
Cinema:
Elephant i Last Days d’una “trilogia de la mort”. Les dues primeres em van agradar, així que no em perdré aquesta.
interessant.
Què dius?