La llibertat de l’autor (I)

No puc evitar reconèixer la importància de Lars Von Trier dins el món del cinema. No tan sols per la revolució que va suposar l’aparició del manifest Dogma 95, sino per la seva voluntat d’oferir-nos sempre una mirada pròpia i personal de la realitat. I és que Von Trier és, per sobre de tot, un autor excepcional, un cineasta que domina el llenguatge com pocs perquè l’ha estudiat i treballat també com pocs. Sovint, però, la seva obra no es troba a l’alçada del seu innegable talent. Escrita i rodada mentre patia una profunda depressió, Antichrist és la pel·lícula on queden més subratllades les seves fòbies personals i la seva poc dissimulada voluntat provocativa. I no ho dic per l’explicitat que l’espectador (ja massa domesticat) trobarà en certes imatges, sino per l’exhibició reiterada del seu habitual esperit maniqueu.

En clara alineació amb l’estat mental de l’autor, Antichrist ens explica la història d’una parella que intenta sortir del pou de la depressió aïllant-se a una cabana dins un bosc. Ell, un experimentat psicoterapeuta interpretat per Willem Dafoe, intentarà que ella (Charlotte Gainsbourg) afronti una a una totes les seves pors. Però el que ha de ser un camí cap a la recomposició familiar s’acaba convertint en un malson en el què la maldat acaba sent l’autèntic protagonista del film. Una maldat que neix en el sí de la naturalesa i és, per aquest motiu, inherent en l’espècie humana (una de les seves temàtiques predilectes). Són aquests els moments de major tensió del film, amb els què l’autor sembla que vulgui demostrar que està per sobre de qualsevol gènere (tal i com va fer amb la comèdia amb “El jefe de todo esto”). No ens enganyem. Sap el que es fa. I ho fa com pocs. Però sovint se li escapa de les mans. L’excel·lent magnetisme bergmanià creat al voltant de la parella protagonista acaba sent engolit per una asfixiant càrrega simbòlica que ens pot recordar el millor i el pitjor de l’univers Lynch. I és que Antichrist camina per una línia excessivament fina, on la bellesa del bosc emboirat contrasta amb l’abús de recursos efectistes com la càmera lenta (algunes de les imatges de la primera escena semblen extretes d’un anunci de preservatius) o el reiterat acompanyament sonor (si us plau, que algú trenqui d’una vegada el binomi tragèdia=òpera).

Amb tot, l’interès (que no el ritme) decau exageradament. L’autor abandona la seva suposada llibertat expressiva per recuperar el seu to moralista de sempre i el film realitza un gir cap un gènere en el què, paradoxalment, les convencions que s’han renegat tantes vegades són aquelles que acaben mantenint a l’espectador assegut a la butaca. La resta, articificis de màrketing. Debats estèrils sobre la improbable misoginia de l’autor i les imatges habituals per la provocació d’estómacs poc curtits. “La película que provocó desmayos en Cannes“.

Una llàstima.

El pitjor: L’efectisme. La incoherència habitual en l’autor.
El millor: La realització. La tensió dramatúrgica inicial.