District 9, pilota al pal

Em fa mandra avisar de possibles spoilers, així que en general, hi haurà spoilers, avisats esteu! Torneu quan l’hagueu vist o seguiu llegint, al vostre criteri

Aquesta és una d’aquelles pelis que tindrà fans i detractors a dojo i amb un repartiment probablement força equitatiu. Això, que ja ha passat molts cops en la història del cinema, tampoc vol dir que sigui una pel·lícula bona, no ens enganyem, una cosa no treu l’altra. A més, sincerament, aquesta peli ja l’hem vist tots abans.

Tècnicament està molt ben feta, res a comentar, excepte potser el que em sol passar en aquests casos, els personatges artificials fets per ordinador sempre costen una mica de digerir. El director és força novell i ha tingut el paraigües del sr.Peter Jackson, que tot i que sembla haver perdut 30 kg, continua necessitant un estilista urgentment. A mi no m’ha acabat de convèncer i he estat intentant trobar el motiu i he arribat a una pseudo-conclusió que comparteixo aquí, tot i que potser demà canvio d’opinió.

Una pel·lícula necessita un protagonista (mínim) que sigui bona persona o no, provoca alguna empatia amb l’espectador. Els que anem al cinema, ens identifiquem amb el protagonista, sigui perquè ens cau bé, perquè ens interessa el que li passa, perquè és en Brad Pitt, perquè està vivint aventures increïbles o perquè està intentant trobar l’amor de la seva vida. Els motius són tan diversos com vulguem, però ha d’existir i existeix aquesta connexió.

En district 9, no vaig connectar mai amb el protagonista. Pot ser per molts motius, però principalment es fa difícil per la manera en que es vol narrar la història, mesclant imatges tipus documental amb escenes més tradicionals, adobat amb uns canvis de registre i to molt forts. Al final, tot plegat fa una mica de riure i el final és gairebé esperpèntic, la lluita amb els nigerians, mentre la nau marxa, semblava liberad a willy passat de voltes.

Doncs això, pilota al pal, gairebé gol, però no ha entrat.