Skip to content


Àgora

agoraAlejandro Amenábar ha invertit anys i un elevat pressupost en el seu últim film, un drama històric ambientat en la caiguda de l’Imperi Romà i l’ascensió del cristianisme a finals del segle IV d.C. El resultat és una pel·lícula llarga, espectacular i un pèl descentrada.

Àgora mostra la millor cara en la seva faceta de crònica històrica. La recreació d’Alexandria i en especial de la biblioteca és impressionant. No es limita a uns pocs plans efectistes i banals, sinó que tots i cada un dels escenaris mostrats estan integrats amb el traçat i arquitectura del lloc. Al final de la pel·lícula tindrem la sensació d’haver passejat per l’Alexandria romana, molt lluny de les recreacions tremendes però inconnexes de Gladiator o Troia. El període històric triat (el destronament de l’ordre imperial per part del cristianisme i la conseqüent entrada en la foscor de l’edat mitjana) és explotat amb eficàcia per injectar dramatisme a la narració. Prenent el punt de vista dels protagonistes hereus de l’ordre romà, l’ascens imparable del cristianisme és un procés angoixant i tens que marca la progressió del guió.

Però Amenabar ambiciona molt més que una recreació històrica i intenta encaixar a la trama una reflexió sobre la ciència i religió, i fins i tot  un triangle amorós. Aquí és on el film mostra els seus descosits. A Àgora els religiosos, i en particular els cristians, són dolents, realment malvats. Per altra banda Rachel Weisz, en el seu paper com a Hipàcia, és una santa científica immune als idil·lis. L’enfrontament entre ells aviat pren un caire manierista que lluny de ser la pretesa reflexió es redueix a un xoc brutal i sanguinari. Pel que fa que a les escenes més o menys romàntiques, a Àgora li passa el mateix que a la seva protagonista: li rellisquen com un afegit superflu.

La superficialitat amb que es tracten algunes de les qüestions més transcendentals i les interrupcions de la dinàmica del film provocades per algunes escenes desllueixen el producte final, però afortunadament no l’arruïnen del tot. En breu: Àgora és un bon film que, sense arribar als extrems de Abre los Ojos, perd pistonada pel pes excessiu de les seves ambicions.

Posted in Cinema.


0 Responses

Stay in touch with the conversation, subscribe to the RSS feed for comments on this post.



Some HTML is OK

or, reply to this post via trackback.