Les gales i els actors

Amb un pragmatisme no exempte de sarcasme, Hitchcock deia que per ell el cinema només eren quatrecentes butaques que s’havien d’omplir. A la darrera gala dels Goya, el flamant director de la “Academia de las artes y las ciencias cinematográficas”, Alex de la Iglesia, feia un acte d’humiltat impropi de l’esteriotip d’artista afirmant que “no somos tan importantes: importante es salvar vidas en un hospital”. La subjugació del cinema al ferotge mercat comú fa encara més gran la distància entre l’autor, que malgrat intentar ser lliure i perseverant en la majoria dels casos no aconsegueix arribar a l’èxit, i la figura d’un públic exigent que només busca que la següent pel·lícula l’entretingui molt més que l’anterior. Sovint, entremig, empresaris amb diferents interessos aconsegueixen donar amb la fórmula màgica i aconseguir un producte rendible que satisfaci a totes les parts. Quan això es produeix, les pel·lícules recapten molt i, per tant, poden optar a guanyar molts premis.

Tenim tan arrelada aquesta visió mercantilista del cinema, que no hem superat el complexe que ens produeix veure que hi ha gent que pot viure una vida de luxe i fama però alhora dedicar-se amb abnegació a allò que volen; a allò que els agrada. Per això serveixen les revistes i els programes del cor. Per reduïr el nostre complexe. Per dir-nos que ells tenen allò que volem, però que nosaltres ho sabriem valorar millor. Per trobar allò que els falta i nosaltres sí tenim. Mentre més es mofin d’ells millor: més humans seran. I la nostra satisfacció, la mateixa que fa ja molts anys feia que admiressim aquell que osava fer uns versos que ridiculitzessin el monarca, ens omplirà de felicitat. Això és Sálvame. Aquesta és la nostra naturalesa. Ens conformem amb poc.

M’he educat amb el cinema. Recordo haver vist 7 vegades El retorno del Jedi. 5 Indiana Jones y el Templo Maldito. Unes quantes ET. Recordo haver discutit amb els meus amics sobre Million Dollar Baby. Haver rigut amb Una noche en la Opera. Haver-me emocionat amb El tercer hombre, amb Volver, amb Slumdog Millionaire. Estimo el cinema. I em nego a haver de preguntar-me com és Penélope, a qui vota Eastwood o si Von Trier és un dement. D’aquí uns anys no existiran. Els seus personatges sí. Només per això ja ha valgut la pena conèixer-los. Com diu De la Iglesia, només són treballadors. Alguns guanyen diners. Uns pocs molts. La majoria d’ells lluiten per un objectiu comú: fer cinema.

Se que no sóc molt objectiu, però a mi em cauen bé…